Davant la crisi
Intersindical Valenciana considera irrenunciable avançar en la millora dels salaris
Per al Sindicat, un salari mínim interprofessional homologat als de la Unió Europea, ha de ser una fita de la nova normalitat.
Al mes d’octubre de 2020 la Comissió Europea presentava una proposta de Directiva sobre salaris mínims adequats en el marc de la Unió Europea. El document, per ell mateix, no estableix una quantificació del salari mínim, encara que es suggereix, com a referència, un 60% del salari més freqüent o el 50% del salari mig. Unes xifres que traslladades a l’esquifida estructura salarial de l’Estat espanyol no són com per a llançar traques; sí que poden suposar, però, un punt de partida, ja que podríem situar el salari mínim interprofessional (SMI) en 1200 € mensuals.
No obstant, el que ens interessa ara és tant la quantificació de l’SMI, com la justificació de la Comissió Europea per fer una proposta d’aquesta magnitud en plena crisi econòmica provocada per la pandèmia. En aquest sentit, la Presidenta de la Comissió argumenta que, també en temps de crisi, s’ha de preservar la dignitat del treball lluitant contra el dúmping salarial; a més, continua advertint que per a moltes persones ja no ix a compte treballar, doncs no arriben a final de mes. En definitiva, el dúmping salarial destrueix la dignitat del treball, penalitza l’empresari que paga salaris dignes i falseja la competència lleial en el mercat únic; raons que justifiquen l’establiment d’un marc europeu pel salari mínim.
Doncs bé, en Intersindical Valenciana fem nostres aquests arguments i altres com la reactivació del mercat interior, per justificar que procedeix, malgrat la crisi econòmica, obrir el debat púbic sobre la millora dels salari mínim interprofessional i, també, sobre la millora dels salaris en general. Pensem que el dúmping salarial està instal·lat en el nostre mercat laboral des de fa dècades i especialment des de la reforma laboral de 2012 i que ja toca posar fi a aquesta pràctica empresarial, molt estesa en determinats sectors productius amb un gran pes en l’economia i el mercat laboral.
La nova normalitat que ha de sorgir, una vegada superada la pandèmia i posats en marxa els plans de recuperació econòmica, no pot descansar en els avantatges competitius que ofereix una rebaixa temerària dels costos salarials. L’esforç dels poders públics i de la societat en general han d’anar destinats a aconseguir acabar amb les desigualtats socials, procurant una redistribució de la renda més respectuosa amb la classe treballadora; perquè sense dignificar el treball no hi haurà recuperació.
Potser algú aprofite la conjuntura per perpetuar i afavorir els seus privilegis, però no deixa de ser una visió miop del joc d’equilibris que mantenen viu el contracte social; així, tensionar aquest estat de coses, més enllà del que és raonablement prudent, pot donar pas a una escalada de conflictivitat social amb resultats incerts.
Raons que ens refermen en la nostra determinació de no renunciar a reivindicar una millora substancial en la retribució de la força del treball i, especialment, als col·lectius més castigats amb salaris baixos com són les dones i les persones joves. Raons que ens porten a exigir al Govern avançar en la millora de l’SMI i en la derogació de la reformes laborals de 2010 i 2012, perquè siga la negociació col·lectiva, en igualtat de condicions entre la patronal i organitzacions sindicals, la que determine la quantificació dels salaris més justa en funció de les circumstàncies de cada moment i de cada sector.
Normes d'ús