Pensions
Intersindical Valenciana rebutja la nova reforma de les pensions
Hi ha alternatives viables a les retallades
Intersindical Valenciana es va oposar oportunament a la reforma pactada entre CCOO, UGT i el govern, posteriorment validada pel parlament. Aquesta reforma suposa, de fet, una reducció de les pensions, a més d’una prolongació de l’edat de jubilació. N’hi ha prou de donar una ullada al panorama laboral per a pensar quantes persones tindran als 67 anys més de 38 de cotització, que seria el que permetria obtindre la màxima pensió corresponent a la seua base de cotització.
Però no n’hi ha prou, per a ells no és suficient. Ara exigeixen un nou canvi que presenten com a inevitable. Amb la seua habilitat per a fer servir un llenguatge sinuós, ens diuen que la reforma es porta a cap per garantir les pensions, ja que, suposadament, estan en perill. De passada, llancen la idea que seria convenient la subscripció d’un pla privat de pensions. Per a justificar tot això, acudeixen als “experts”, que, curiosament, tenen en la majoria dels casos interessos en el sector assegurador.
Parlen de sostenibilitat del sistema, de lligar la quantia de la pensió a l’esperança de vida, de liquidar la clàusula que associa la pujada de les pensions amb el cost de la vida. En resum: pensions més tardanes (més enllà dels 67), amb més anys de cotització (més enllà dels 38), més reduïdes i en disminució progressiva en funció de l’esperança de vida.
Això sí, ens ofereixen la possibilitat de completar amb un pla de pensions privat; és a dir, de reduir el nostre salari actual per aconseguir una pensió digna en el futur. Això sí, ells, a través de les asseguradores i els bancs, gestionaran els nostres estalvis amb els quals especularan: si hi guanyen diners, per a ells, i les restes per a nosaltres; si n’hi perden, carregarem les pèrdues nosaltres.
El discurs forma part de la mateixa mentida neoliberal; és palés que les pensions formen part d’un sistema solidari segons el qual les generacions que treballen contribueixen, amb una part de les seues rendes, perquè les generacions que ja no poden fer-ho reben una pensió digna. Per tant, s’han de tindre en compte tant els ingressos com les despeses. De forma interessada només es parla del previsible augment de les despeses, però no es diu res dels ingressos, per què? La resposta és simple: per a augmentar els ingressos, cal una reforma fiscal que reduïsca els imposts a qui realment els paguem i els augmente i obligue a pagar-los a qui no els paguen; un augment de les cotitzacions socials que està lligat a la quantia dels salaris; i, per descomptat, un augment dels nivells d’ocupació. Cap sistema de pensions és viable en un context d’atur, salaris baixos, precarietat i pobresa.
Aquesta és la bona qüestió: la reforma de les pensions no és aliena a la reforma laboral, la principal consecució de la qual és la seua capacitat per a destruir ocupació, precaritzar-la i reduir els salaris; tampoc no és aliena a les retallades en serveis bàsics, com educació, sanitat i dependència, ni tampoc a la manifestació més cruel de l’ofensiva neoliberal; és a saber, el drama dels desnonaments, l’exclusió social i la pobresa. Res no és fruit de la casualitat. La situació actual no és fruit d’una crisi imprevisible ni del fet que hàgem viscut per damunt de les nostres possibilitats; es tracta d’una crisi provocada amb l’únic objectiu de destruir un model social producte de segles de lluites i conquestes socials. Serveis públics universals, pensions, drets socials, negociació col·lectiva han de ser eliminats en benefici d’una minoria insaciable que domina tots els poders, tant l’econòmic com el polític. Ells ho tenen clar, els recursos són limitats i els volen tots. Els últims anys el diferencial de riquesa no ha fet altre que augmentar a favor d’una minoria cada vegada més reduïda i en contra d’una àmplia majoria. La faula que hi ha una oportunitat per a qualsevol persona que en meresca és falsa, i si n’hi ha cap dubte, fixeu-vos en la política de beques i us n’adonareu.
Només si la majoria estem convençuts que hi ha una alternativa i construïm un espai de lluita col·lectiva que supere la resistència, podrem frenar una dinàmica que ens retorna a una societat que créiem superada. Les alternatives no passen per pactes d’estat per a sotmetre’s als dictats de la Unió Europea, ni pactes socials que certifiquen la política devastadora del govern, la patronal i la banca barata una velocitat més lenta en un camí sense tornada a l’abisme.
Les alternatives requereixen la mobilització i la construcció d’un front capaç de transformar les aspiracions de la majoria en un gir radical de la política social. Les negociació col·lectiva, els serveis públics universals i les pensions públiques han de ser bastions innegociables.
Normes d'ús