L´altre dia vaig, des de València estant, escoltar una entrevista a TV3 del periodista Josep Cuní a M. Rajoy; afirmava que les paraules en català que l´actual Papa Benet XVI dedicaria en la missa de la Sagrada Família seran “les més decisives” de tota la història de Catalunya: “el que farà Sa Santedat, és que el millor li ha passat al català en mil anys…(…) és la millor campanya de promoció del català que s’ha fet mai…”.

El passat 9 d´octubre, milers de pares i mares, xiquets i xiquetes, professors i ciutadans en general, més de 15.000 persones, van acodir a les instalacions de la Fira de València per donar suport a l´acte organitzat per Escola Valenciana, que celebrava els 25 anys de Les Trobades d’escoles en valencià. El suport que no els dona la Generalitat.

Les pel·lícules d´Alfred Hitchcock que s´estan veient cada setmana per Canal 9 són, clarament, un bon símptoma a favor de la programació de l´ens públic de RTVV. Significa que es pot fer bon cinema doblat al valencià i que el públic ho assumix sense pegues.

El Gens Honorable (com molt bé el qualifica el meu amic Burguera) President Camps, s’ha tret de la mànega el “Dia del toro”, per reivindicar els bous com a “parte integrante de nuestra cultura i tradición”. Olè, Sr. Camps!! I és que “Paquito el trajeado” (nom ben torero!) ja no sap què fer per distraure l’opinió pública.

En unes recents declaracions, Mariano Rajoy, lider del PP, visitava Catalunya en precampanya electoral i advertia que hi ha dos factors que estan en contra d’una llengua, “prohibir-la” i “imposar-la”; molt bé, potser té raó, tot i que els seus criteris “neoliberals” i de hegemonia del mercat aplicat a la la lingüística siguen esmenables, els déficits lingüístics i els desigualtats que hi ha, haurien de ser corregides per banda d’un govern responsable amb el suport del conjunt de la societat civil.

Després de 15 anys de govern del PP l’herència que sobre el procés de normalització del valencià ens deixa Camps i el seu conseller Font de Mora és la d’una llengua, el valencià, que no acaba d’enlairar-se, doncs a poc a poc “sin que se note el cuidado, pero que se consiga el efecto” van tallant-li les ales.

El 9 d’octubre d’enguany hi havia dues aportacions interessants al Levante-EMV sobre l’”Església i el Valencià”; en primer lloc, l’Honori Pasqual es pregunta, eloqüentment,“L’Església, si no és valenciana, qué serà?;

Anar de València a Menorca és més car que anar a Londres o Berlín, per posar un cas. Això, potser parla ben clar de la fragmentació a què ens han sotmés durant els darrers tres segles, i que no fa traça d’aturar-se, si tenim en compte com la inversió estatal prioritza les comunicacions amb Madrid, prescindint olímpicament del fet inqüestionable que el major volum de negoci es fa entre València i Barcelona, i no entre València i Madrid.

Anar de València a Menorca és més car que anar a Londres o Berlín, per posar un cas. Això, potser parla ben clar de la fragmentació a què ens han sotmés durant els darrers tres segles, i que no fa traça d’aturar-se, si tenim en compte com la inversió estatal prioritza les comunicacions amb Madrid, prescindint olímpicament del fet inqüestionable que el major volum de negoci es fa entre València i Barcelona, i no entre València i Madrid.