La victòria de la selecció espanyola en el Mundial femení de futbol, el passat estiu, va ser un colp d’autoritat. Un crit d’empoderament d’un grup de dones que feia temps que reivindicaven que es reconeguera la seua tasca. Malgrat tot, el triomf va ser embrutat per la conducta impròpia de l’aleshores president de la Federació de Futbol, Luis Rubiales, durant les celebracions. Aquell episodi trist va ser la gota que va fer vessar el got. Les jugadores feia temps que s’havien mobilitzat per reclamar unes condicions laborals dignes i equiparables a les dels seus companys. Una lluita en la qual, tristament, es van trobar a soles. Ningú, en especial des de la Federació, les va prendre seriosament. Amb aquesta victòria històrica pareix que les coses estan canviant.
Equiparació salarial i avançar cap a la professionalització
El camí no ha sigut gens fàcil. Com ocorre sempre amb les pioneres, les jugadores més reivindicatives van ser assenyalades. Han sigut necessàries lluites i vagues fins a aconseguir un conveni col·lectiu que estableix un salari mínim de 21.000 euros (que augmentarà les pròximes temporades). La bretxa salarial, que en el conjunt de la societat valenciana és d’un 22,4%, en el món de l’esport (i en el futbol en concret) arriba a un percentatge aborronador. Alex Morgan, la davantera del San Diego Wave, és la futbolista que més cobra del món: 7 milions de dòlars entre fitxa i patrocinis. En canvi, els ingressos de Cristiano Ronaldo s’acosten als 200.
El patrocini esportiu femení, tot i que s’ha incrementat, a penes suposa l’1% del total. De fet, la revista Forbes va publicar fa un parell d’anys que entre els 100 esportistes millor pagats, només hi ha dos dones: les tenistes Naomi Osaka i Serena Williams.
Les qüestions salarials no són les úniques revindicacions. En el camí cap a la professionalització s’han de tindre en compte altres qüestions, com ara la millora de les infraestructures o mesures perquè no se’ls penalitze quan es queden embarassades. Una dona no hauria de triar entre ser mare o esportista d’elit.
Millor cobertura mediàtica
En aquest camí cap a la professionalització, resulta imprescindible un canvi en les prioritats dels mitjans de comunicació. Moltes vegades, com a excusa barata, s’ha dit que l’esport femení no interessa. Però la prova que això no és cert és que quan s’han publicitat grans esdeveniments, el públic ha respost. Recordem, per exemple, les més de 91.600 persones que van assistir al Camp Nou per a veure el partit entre el FC Barcelona i el Wolsburg, el 22 d’abril de 2022. Lluitem perquè aquestes fites no es queden només en anècdota.
Gràcies al talent i a l’esforç de jugadores, com ara Alexia Putellas, Aitana Bonmatí, Alba Redondo o la valenciana Ivana Andrés, les xiquetes del futur tindran un espill on mirar-se. La revolució ja ha esclatat en el món del futbol. Estenguem-la a la resta dels camps de la societat.
Segons dades del Ministeri de Salut de Gaza, la guerra ja ha causat vora 23.000 morts, dos terços dels quals són dones i criatures menudes.
Un any més arriba el 8M, Dia Internacional de les Dones, en què les dones d’arreu del món eixirem unides al carrer per reivindicar la igualtat social i laboral, l’eliminació de totes les formes de violència i, en definitiva, per aconseguir la plena participació en la societat.
En pocs mesos de vida dels governs de dreta i ultradreta, hem pogut constatar polítiques censores pròpies del feixisme. Zero sorpreses: les feministes sabíem que érem l’objectiu.
“El meu somni no és guanyar el Dakar, és tindre les eines per a poder lluitar en igualtat de condicions”. La frase de la pilot Laia Sanz, fa uns quants dies en una entrevista al diari El País, revela les barreres a les quals encara hui s’enfronten les dones en el món de l’esport.
Alba Redondo (Albacete, 1996) és una davantera ràpida, hàbil en l’u contra u i amb molta personalitat dins del terreny de joc. L’any 2023 ha sigut màgic per a la jugadora del Llevant: màxima golejadora europea amb 28 gols, candidata al Baló d’Or i campiona del món amb la selecció espanyola. Amb ella hem parlat del que ha suposat aquesta victòria per a les dones en un àmbit tan masculinitzat com és el del futbol.
La pràctica generalitzada de l’esport arriba amb els temps moderns. Entre la darreria del segle XIX i la primeria del XX, s’inicien les competicions esportives tal com les coneixem. La lliga de futbol anglesa, per exemple, va arrancar en 1888. La primera edició de Wimbledon va tindre lloc en 1877 i els jocs olímpics moderns van nàixer en 1896. Totes aquestes competicions eren únicament masculines. En conseqüència, les dones, també en l’esport, van haver d’empoderar-se.
I de sobte, un s’adona que les dones han arribat als trinquets d’acord amb els temps que ens ha tocat de viure, un present on a penes queden forats sense igualtat —ni que siga simbòlica!—, i on l’estructura patriarcal imperant en tots els àmbits de la societat trontolla de la mateixa manera que trontolla la ignorància dels qui es resisteixen a veure-la desembarcar amb tots els ets i els uts. Ara bé, és tot tan bonic com sembla?
Traducció: Anna Llisterri
Tigre de Paper, Manresa, 2023, 190 pàg
Edicions Proa, Barcelona, 2023, 304 pàg.
Traducció: Núria Farrés Godayol
Sembra Llibres, València, 2023, 320 pàg.
Ara Llibres, Barcelona, 2023, 208 pàg.
